Paracas, Huacachina i Ayacucho

Després de totes les aventures per la zona d’Arequipa, continuo el viatge anant cap a Paracas, Huacachina i Ayacucho.

Paracas

Paracas és un poblet costaner 3 hores al sud de Lima i 12 hores al nord d’Arequipa. És bastant turístic, però tranquil i es poden visitar les “Islas Ballestas”, amb fauna local com ara pingüins, lleons marins i diverses aus, i la reserva nacional de Paracas.

Aquesta té un museu sobre la fauna local (flamencs, gavines, peixos, etc…) i sobre la cultura Paracas (“pluja de sorra” en quechua), que va habitar en aquesta regió entre els segles VII aC i II dC, i que eren grans teixidors, feien ceràmiques i fins i tot trepanacions al crani amb fins curatius!

Christian, Melissa i Uri

Paisatges espectaculars de Paracas en bicicleta

Lluitant contra el vent aconseguim arribar a un minúscul poble de pescadors anomenat “Lagunillas”, que amb les barquetes, els pelicans i les dunes sembla ben bé un quadre. Aquí aprofitem per menjar ceviche i beure una cervesa.

El pintoresc poble de Lagunillas

Pelicà al port de Lagunillas

Posta de sol a la Catedral, Paracas

L’Oasis de Huacachina i el Pisco d’Ica

Oasis de Huacachina

Amb la meva amiga Karin de Lima decidim fer una volta en Boogie a la tarda, que és millor per evitar la calor i poder veure la posta de sol. És com una muntanya russa però pel desert!

També vam aprofitar per visitar les vinyes i bodegues de Tacama. Quan els espanyols van envair els inques van plantar els primers ceps per obtenir vi per les misses a prop de Mollepata, a quasi 3000 metres d’altitud, i la collita no va anar gaire bé. Per això van traslladar les vinyes a prop del mar, al desert domesticat per canals d’irrigació per les cultures Nasca i Paraques.

Vinyes a la bodega Tacama

Amb el temps, a part de vi, van començar a produir Pisco, l’aiguardent estrella de Perú.

Per fer el pisco es poden fer servir 8 varietats de raïm, 4 aromàtiques i 4 no aromàtiques. Es premsa i després d’1 o 2 setmanes fermentant es destil·la. Té uns 42 graus d’alcohol i s’assembla a la grapa, amb la diferència que el pisco descarta la pell en la seva fermentació.

Hi ha piscos purs (una sola varietat de raïm), “acholados” (diverses varietats de raïms) o mosto verde (amb fermentació més curta). Això del Pisco és tot un món!

Monument a la Pampa de Quinua que commemora la Batalla d’Ayacucho.

A part d’haver sigut la base de la civilització Wari (segles VII a XIII), és un lloc clau per la independència del Perú i els països d’Amèrica llatina d’Espanya després de la victòria de les tropes patriòtiques sobre les realistes el 1824 (capitulació d’Ayacucho). 

I el que més em va impressionar és la història del terrorisme, que va tenir molta força en aquesta àrea. A partir del 1980 i durant 12 anys, hi va haver una guerra entre el grup Sendero Luminoso, que volia instaurar un règim camperol comunista i l’exèrcit, que considerava els camperols i estudiants com un perill.

El balanç va ser de 70.000 morts, el 45 % per part de Sendero Luminoso, el 30% per part de l’exèrcit i la resta per altres grups armats com Tupac Amaru. Un drama amb desapareguts, violacions i torturats amb conseqüències que encara duren, com a altres països d’Amèrica llatina com Xile o Argentina.

Mural al museu de l´ANFASEP, Ayacucho

Aquí un tràiler de l’interessantíssim documental de Luis Cintora, Te saludan los cabitos:

I aquí un altre que explica una mica més el que passà a los Cabitos, Ayacucho, des del punt de vista de les mares i dones de desapareguts, molt emotiu:

Després de 12 hores parem a Abancai per esmorzar i evidentment el bus s’espatlla. Mentre el conductor el repara una dona se m’acosta i em pregunta: “Gringo, adonde vas?”. Aquí gringo és l’equivalent de guiri.

Salut!